dimecres, 17 d’abril de 2013

La sardana: Volem evolució o involució?

Impressions personals del locutor...

Unes fotografies publicades per en Jordi Paulí al seu perfil personal de Facebook, i una nota de premsa de la cobla Ciutat de Girona m'han portat a fer una reflexió que voldria compartir amb vosaltres.

Fa anys i panys que llegeixo lamentacions sobre l'estancament del món de la sardana tant a nivell de les sardanes que es fan com pels repertoris i gravacions, i també sobre la gent que participa de les ballades. Avui em centraré en la part que afecta directament als intèrprets (composició, repertori, gravació).

Actualment no és estrany veure com a totes les cobles hi ha com a minim un membre que és compositor (això quan no en són diversos com a la Sant Jordi-Ciutat de Barcelona o a la Contemporània). Hi ha una part de les formacions que tenen clar l'orientació musical que volen donar a la seva formació. Però fins aquí tot normal.

El problema comença quan es vol escollir una orientació pel que es vol fer, i aquí és quan es cau en el parany de l'evolució o involució. Amb els temps que corren, on tot el que es fa és global, cal plantejar-se molt bé què es vol oferir al públic: podem fer un simple recull de sardanes gastades i repetides fins a dir prou, fer autobombo dels compositors que hi ha a la pròpia cobla, o podem fer un producte que ens permeti sortir més enllà del territori de parla catalana. És dificil? No, de cap manera. Per què? Perquè ja en tenim exemples, tant actuals com d'anys enrere. I anem amb compte, perquè no han de ser canvis estrictament en les composicions, també poden ser senzillament de selecció de repertori o estètics.

En repassem uns quants?
- Marinada: Trencadisk, Bou revisited, La música de Nino Rota
- Contemporània: Sardaxou
- Sant Jordi-Ciutat de Barcelona: Roger Mas, DJ Raph Dumas
- Maricel: Sardanes de Jordi Paulí (grafittis a la portada i contraportada!!!)
- Principal de Cassà: Un tomb per la sardana (un exemple de com ha evolucionat la composició sense excedir-se en la tria de clàssics, i una estètica fresca, diferent). El mateix cas podria ser A tu, amic sardanista, de la Flama de Farners
- Montgrins: La sardanova amb Santi Arisa i els Lakatans.
-...

Seguim? No, sembla que queda prou clar: No cal repetir fins a acabar farts el mateix recull de peces de musical per cobla i piano, o de grans clàssics, per poder oferir quelcom mínimament fresc i/o exportable a un nivell més comercial. I si volem exportar-nos a un nivell digne dels grans auditoris, aleshores valdria la pena treure la pols a les composicions de Morera, Toldrà i Garreta!


Jordi Canaleta
Arbúcies (La Selva), 17 d'abril de 2013