dilluns, 17 de febrer del 2014

Josep Serra i Bonal

Ja podeu escoltar a la secció Compàs a la Carta el programa dedicat a Josep Serra. A continuació us reproduïm la biografia que varem oferir en el transcurs de l'espai del 15 de febrer.

JOSEP SERRA I BONAL
Peralada, Alt Empordà, 1874 - Barcelona, 1939

Josep Serra i Bonal
Josep Serra i Bonal
Fundador l’any 1890, amb el seu germà Miquel, de la cobla La Principal de Peralada, va romandre en aquesta formació 24 anys, essent instrumentista de tible al principi per passar després a tocar el fiscorn. Des de l’any 1924 fins al 1936 dirigí la cobla Barcelona.

Autor d’unes 250 sardanes d’una qualitat global excel·lent, va ser un dels primers compositors a escriure música de temàtica lliure per cobla amb Present de Bodes, glossa sobre la cançó popular del mateix nom. Dintre aquest apartat trobaríem també Una lluita musical, que si bé és una peça escrita amb un esperit lliure, utilitza fonamentalment l’estructura bàsica de curts i llargs de la sardana.

Mereix menció especial la seva aportació en el camp dels ballables vuitcentistes, escrivint tota mena de peces adaptades formidablement a la cobla, ja siguin valsos, polques, masurques, rigodons o pas-dobles, tots ells amb títols generalment en castellà, com La Chula, La Arlesiana, El Grumete, Ánimo, El Piloto...

En sardanes, va escriure la primera a l’edat d’11 anys per la banda de l’Escola de Música de Peralada, que li fou batejada El Primer Piu. El primer títol que li dóna prestigi i popularitat és El despertar d’un somni, de l’any 1900. Altres títols destacables són La pubilla empordanesa (1902), La reina de les flors (1903), Recordança, Jorn Alegre, Encara me’n queden (escrita com a rèplica a un període de 3 anys sense compondre), El rossinyol, Bonica (1929), Gentil (1935).

La seva obra va ser tan extensa i diversa que fins i tot va quedar alguna composició inèdita i sense nom. És el cas d’una sardana feta l’any 1935 i que no es va donar a conèixer fins el 1949, deu anys després de la seva mort, amb el nom de Pòstuma, rebatejada després amb el títol de Sardana Pòstuma.

Molt s’ha escrit sobre la figura de Josep Serra i Bonal, del que us n’oferim un parell d’exemples. El primer, el gran escriptor empordanès Josep Pla, que deia de la musica de Serra que les seves sardanes són inspirades, molt ben escrites, d’un sabor empordanès inconfusible, d’un verisme rústic i empordanès tan fi, tan equilibrat, tan clar, tan preciós que jo anomeno Serra el Ruyra de la sardana. I afegeix sobre les composicions que són un esforç reeixit de crear una música pròpia, amb la consegüent eliminació d’influències aberrants i exòtiques.

Per la seva banda, Eduard Toldrà excel·lent violinista i també compositor de sardanes, digué l’any 1925, de forma un tant profètica: D’ací a cinquanta anys, quan ja tindran un gustet de vi ranci i qui sap per quins camins insospitats faran córrer la sardana els músics de llavors, les sardanes d’en Serra seguiran essent, per damunt de velles o noves, sardanes boniques. I més enllà de cinquanta anys, en fi, mentre a Catalunya es ballin sardanes, les cobles que s’estimin les seguiran tocant, i la gent que les balli i les escolti en quedarà encisada i en sentirà la mateixa frescor que tenien el dia que varen sortir de les mans del seu autor, perquè aquesta frescor que els hi va donar en Serra, és immarcesible, és de tots els temps.