diumenge, 9 de novembre del 2014

Una reflexió...

Transcripció de la reflexió que us hem fet aquesta setmana al programa. S'accepten comentaris!

El concert és possiblement la forma menys popular de gaudir de la sardana, ja sigui per què el concepte general és que es tracta d’una música per ballar, per què no tothom pot permetre’s pagar una entrada d’auditori, per què es creu que es repeteixen sempre els mateixos clàssics o per què senzillament pot ser un aburriment.

Benvolguts, crec que aneu ben errats en molts d’aquests conceptes, si no en tots. De la mateixa manera que la sardana es balla, també s’escolta, i hi ha sardanes que han nascut per ser escoltades una vegada i una altra, sense obligació de ballar-les. Sobre les entrades, és discutible i en alguns casos fins i tot diria que lamentable el poc apreci que es fa dels concerts que s’ofereixen.

Per exemple, veure que a la sala de cambra de l’Auditori de Barcelona s’havien ocupat amb prou feines la meitat dels seients per gaudir del Memorial Joaquim Serra, convida a fer una reflexió. És una llàstima quie no s’ompli un concert dirigit per Marcel Sabaté de més de dues hores de duració, amb una excel·lent interpretació per part de les cobles Sant Jordi i Mediterrània, de magnífiques composicions d’autors com Joaquim Serra, Lluís Lloansí, Josep Capell, Josep Serra i Jordi Molina i fins i tot una estrena de Jordi Vilaprinyó, tot a un preu de 15€ per localitat, que està molt lluny del que es paga per qualsevol concert d’orquestra simfònica que tenen fàcilment molt més públic. 40, 50 fins i tot 80 i 100€, s’arriben a pagar per escoltar Beethoven, Mahler, Strauss, Mozart, Dvorak o Mendelsshon.

O encara pitjor, el passat dissabte a la tarda es podien ballar i escoltar sardanes, de forma gratuïta, amb alguns dels millors flabiolaires actuals, encapçalats pel mestre Jordi León, a la Festa del Flabiol d’Arbúcies. En començar la ballada, a les 6 de la tarda, omplien la Plaça de la Vila prop de 300 persones. Cap al final, disposant de caliu i castanyes per combatre el fred, amb prou feines n’hi havia la meitat.

No és que vulgui desmerèixer ningú amb l’exemple de les orquestres simfòniques, si no tot al contrari, aquestes han estat valuoses aliades de la nostra dansa, com us demostrarem avui al programa. Tenim a l’abast un patrimoni musical extens i molt ric que moltes vegades no en fem agrat. Val la pena fer-ne una mica de reflexió, per què deu ser allò de que ningú és profeta a la seva terra, tot i que moltes vegades ens vanagloriem de la nostra cultura, i sincerament, és igual que sigui un aplec, ballada o concert, ja cansa sentir l’excusa de que no hi ha gent per què a la televisió donen un partit de futbol.